Què hi ha darrere del conflicte a la frontera de Ceuta?

Es difícil escriure aquestes línies sense posar en el context històric l’abandonament d’España al poble saharaui, que ha donat el beneplàcit al Marroc perquè ocupi aquestes terres lliurement i que dictamini annexionar el Sàhara occidental, cap al 1976. Persones amb cultura i economia pròpia i històrica es varen veure forçades a abandonar-ho tot per ser reallotjades en campaments, a l’espera d’un referèndum d’autodeterminació que, encara avui, i malgrat el reclam internacional, no s’ha realitzat. Més de quatre dècades han passat ja i el poble saharaui ha perdut tota l’esperança que l’ONU obligui al Marroc a respectar el seu dret a ser ciutadania lliure i independent. I no només això sinó que entre tant conflicte s’ha consolidat l’estereotip que el Sàhara és un territori rebel i incapaç d’autogovernar-se, i això s’ha convertit en una excusa per legitimar el seu espoli.

Per la seva banda, Espanya, a maig de 2021, no és l’excepció i continua fent el millor que sap fer: mirar cap a una altra banda sobre aquesta realitat ja que li beneficia econòmicament i diplomàticament. Aleshores, i alineada també amb els sacrosants privilegis del tractat europeu, de forma irregular, realitza devolucions en calent a les persones a les quals l’entramat i el totalitarisme burocràtic no reconeix. I no només això, a més permet -per “omissió”- que representants de partits als quals dol aplicar-los l’adjectiu “polítics”, a través de xarxes socials, mítings i mitjans de comunicació, vomitin odi cap a persones que posen en risc les seves vides per buscar un futur que els està sent negat i que és conseqüència de la ferocitat amb què es fa expropiació dels recursos naturals de les seves terres o de la desigualtat derivada d’un colonialisme permanent. De la mateixa manera, també es permet l’atac sistemàtic i gratuït cap als que no s’ho han pensat dues vegades i són allà, al mar o en terra fronterera per donar un cop de mà amb subministraments o simplement, fer una abraçada, un escalf humà que tant es necessita.  

El gran negoci: la doble moral europea

En aquest context, Espanya només es recorda de les persones migrants quan necessita mà d’obra econòmica, fregant allò paupèrrim, capaços de fer-los treballar en condicions pràcticament d’esclavitud i amuntegament, posant en risc la seva dignitat. Com ho gestiona? Emmascarat sota la forma d’acords de treball com a temporers del sector agrícola-ramader. També ho fan amb la resta de la UE, pactant el permís de pesca extensiu en aigües del Sàhara occidental “custodiades” pel Marroc. Però allò terrible és el secret de l’èxit de la doble moral europea: sota pacte en dació econòmica, unta el Marroc perquè “reguli” el flux de persones des de l’Àfrica fins a Europa, perquè com a “pater”, i controli quan i quantes persones poden creuar les fronteres. Després de tants anys, és evident que l’onada migratòria” és un comerç i si no, que li preguntin a Erdogan, per exemple.

Hauríem de reflexionar i ser molt crítics amb el que està passant. Tenim una responsabilitat en tot això. El mite que a “Europa es viu bé” ha dut aquesta setmana a que gairebé 8000 persones ho deixessin tot i es disposessin a nadar fins a l’arena de Tarajal, per acabar dormint als carrers de Ceuta. (Perquè ens fem una idea, gairebé és la mateixa població de Binissalem). Un mite que se sosté en tant que la població europea veu als “altres” com a éssers molt diferents “a nosaltres”. Al cap i a la fi, Europa té drets, “els altres” no. Aquest “es viu bé”, només és possible per acords milionaris neocolonials que permeten que grans multinacionals explotin les matèries primeres que subministra el continent africà. Així que allà es degraden els ecosistemes, cosa que redueix la qualitat de vida i l’oferta laboral en allò que una vegada i una altra s’entesten a anomenar-los “països subdesenvolupats” quan els hauríem d’anomenar “països als qual Europa i EEUU impedeixen decidir sobre el seu sistema polític-econòmic”.

O és que els Objetivos de desarrollo sostenible, als quals Espanya s’ha subscrit, no busquen per a la població mundial que no hi hagi fam, salut i benestar, treball decent, la reducció de les desigualtats, entres altres?

Ja n’hi ha prou d’aquest sistema pervers, d’instrumentalitzar la vida, de relats dantescs, de municipis que són vistos com els “dissidents” perquè s’ofereixen a acollir als qui venen per donar el millor d’ells mateixos per construir el futur digne que la corrupció, el bel·licisme i la falta de compromís amb el medi ambient dels seus països d’origen els ha negat. I per cert que ningú dubti que darrere de tot això hi ha persones amb una dignitat que els permet deixar-ho tot perquè no tenen res, o més aviat, no els hem deixat tenir res.

Bibliografia

1 comentario

Los comentarios están desactivados.