OPINIÓ CRÍTICA: #Covid19 i què podem aprendre dels feminismes comuntiaris.

Aquests dies observem una tendència general en els mitjans de comunicació a l’hora de cobrir les situacions i efectes del Covid19. Observem que, a remolc d’una cultura informativa -assimilada al llarg dels anys- que prioritza l’abast del seu impacte, es generen tot un seguit de noticies i informacions que en les seves narracions incorporen un vocabulari que veu de les narratives bèl·liques i de combat (històricament patriarcals). D’aquesta manera, no és estrany que haguem llegit o sentit que només el sacrifici del confinament podrà ‘combatre’ el virus; que ens arriben avions carregats de productes sanitaris per ‘combatre’ el virus; o que el més important és no perdre ‘la moral de la victòria’ que demostrem tots els dies a les 20h quan sortim al balcó. Tot plegat, una interpel·lació més o menys directa a una moral de la victòria i cultura del sacrifici que, de manera paradoxal, també dona peu als repunts dels discursos de l’odi que, des d’aquí, tant hem denunciat. Si estem en guerra, més enllà del virus, no és estrany que ens preocupi detectar i identificar qui és l’enemic ¿veritat?

Prendre un temps per analitzar com es relaten les realitats i el vocabulari a partir del que donem forma a allò que referenciam (no reflexam), és important. Doncs relatar no és res més que donar forma a un ordre narratiu a partir del que podrem pensar l’ordre social en què vivim. Si els ordres narratius s’escriuen en sintonia als ordres socials, d’alguna manera els validem i els raonem. En aquest moment, val la pena fer un apunt per esmentar que per ordre social s’entén la manera en com hem ‘normalitzat’ el que és important en les nostres vides. Un ordre social validat al llarg del temps per els interessos del poder: patriarcat, colonialisme, individualisme, classisme, sentiment de la propietat, entre d’altres coses. Si pel contrari, els ordres narratius obren escletxes, amplien i, fins i tot qüestionen els ordres socials, pot ser que el relat es converteixi en una eina transformadora. Una eina que ens serveixi per reflexionar sobre el lloc que ocupem en el món, i sobre les relacions que mantenim amb les diferents realitats socials. Un exercici que, en un moment en el que la cultura de la vida, la cura, la interdependència i la cooperació s’han revelat com les cultures essencials i que fan possibles la sostenibilitat de la ecovida, ens és més urgent que mai.

Tot i que, en termes generals, la nostra cultura occidentalista acaba de posar sobre la taula la necessitat de caminar cap a una transformació social, des dels feminismes comunitaris ja fa molt que ho saben. Així ho demostra l’article que compartim avui, i que resumeix una conversa mantinguda el passat 6 d’abril on intervingueren de manera col·lectiva diferents dones defensores de la terra «Hablemos de vida: las defensoras del territorio y los bienes comunes aportan saberes y alternativas frente a la crisis actual’. Una aproximació i lectura a una narrativa que suposa transformar de diferents maneres el nostre model comunicatiu, la nostra cultura de la informació i, en conseqüència, una mirada transformadora a l’ordre social imperant.

De les coses que més meravellen al llegir, és la precisió amb la que s’empra i s’utilitza el vocabulari. Aquest col·lectiu de dones i de sabers, sense renunciar a la seva autoconsciència com a alternativa als models i funcionaments de vida normalitzats a nivell mundial, obren i comparteixen qui son, d’on venen, i cap a on van, des del reconeixement d’un internacionalisme plurinacional i en respecte i promoció a una dignitat intergeneracional. Paraules que fracturen la condescendència o paternalisme amb que moltes vegades encara avui parlem de multiculturalitat o de convivència intercultural, i posen en qüestió el sentiment individualista i d’herència colonial pel què encara cercam la diferenciació/distinció cultural. Per tant, la narració ja es situa en des d’una posicionament i política transformadora, i més encara quan deixen constància que aquesta identitat la deuen a un coneixement ancestral, d’altres generacions, que han travessat la història.

La narració és un missatge propositiu, de reclam, i no de lament a la mirada i cultura occidentalista. En ella, apel·len a una transformació que serà possible si en paral·lel la reparació dels processos de marginalitat, explotació i empobriment sistèmic sobre els que hem construït el sistema de relacions internacionals, reconeixem les diferents veus i sabers de les comunitats que han patit els seus efectes. Un procés de reconeixement que no es reclama des d’un deure moral sinó per pur aprenentatge i responsabilitat que revertirà en la construcció d’una cultura comunitària. Procurar i aprendre altres relacions amb els altres i l’entorn a través de paraules com Tzk’at, que significa reciprocitat i complementarietat als territoris maya; o Aura buni, Amurü nuni, jo per tu i tu per mi, en tradició garífuna. Un vocabulari propi d’un sistema de relacions que valora un compromís amb la comunitat, amb la sostenibilitat, amb l’acompanyament, amb la resistència, i el reconeixement de l’altre.

Una nova mirada que ens convida a qüestionar-nos els privilegis, a reconèixer que gestionem a partir d’unes relacions de poder desigual. Necessari punt de partida per a poder construir una solidaritat esfèrica, a nivell planetari. Apropiar-nos de narratives alternatives que contribueixen a una mirada holística i comunitària, no de lluita, sinó de reconeixement i autoconsciència. Que contesti a la verticalitat i unidireccionalitat sobre el sistema de relacions occidentalisme i intrusisme amb el que ens hem relacionat i relacionem amb el planeta.

Finalment, compartir i aprendre d’Angela Romero, una veu de just sentiment de pertinença amb la vida.


«No soy dueña de la tierra. Soy parte de la tierra»

*Les paraules subratllades són extretes de la crònica que referenciem.

Descarrega en PDF