DEBAT: fotoperiodisme i Covid19

Fa dies una portada d’un diari generalista obria amb aquesta fotografia.

Aquí, l’enllaç: Portada

Arrel de la seva publicació, moltes són les veus que s’han dividit.

Unes, afins al dret a la informació, defensen el dret a testimoniar una de les realitats de la pandemia. Un exercici de documentació fotoperiodística en sintonia amb els reportatges del «periodisme de guerra» que ha documentat, al llarg dels anys i arreu del món, conflictes bèl·lics i situacions d’empobriment o pandemies.

En aquest enllaç, una noticia relacionada amb aquest posicionament:

“No podemos hacernos una idea de la tragedia si no enseñamos la muerte”

Altres veus,veuen en ella la instrumentalització de les morts d’algunes persones sense veu i nom que conviuen amb nosaltres, des d’un biaix sensacionalista i que cerca l’impacte tremendista.

Des d’aquest dilema, moltes preguntes:

  • Tota imatge informa per si mateixa?
  • Hem construït una societat que només creu el que veu?
  • El dret a la informació implica documentar tot el que succeeix, sense excepcions?
  • No documentar certes realitats, ‘infantilitza’ l’opinió pública?

No és un debat nou dins el periodisme i la cultura de la informació. Tampoc dins el món de la cooperació. El debat és obert.

Potser, el tema de rerefons és si només sabem apel·lar a la consciència col·lectiva a través de l’impacte i l’exposició cruenta de tot allò que passa. Què és més infantilitzador: veure per creure, o educlorar la sensibilitat col·lectiva?