OPINIÓ CRÍTICA: #Covid19 i el discurs de l’odi

Moha Gerehou, periodista especialitzat en la detecció i contestació dels discursos de l’odi ho diu molt bé en el titular de l’article que signà el passat 15 de març: «El coronavirus no es excusa per contagiar el racisme». Malauradament, la situació d’alarma continuada, molt emfatitzada per un discurs tremendista i de combat contra una malaltia que, no ens cansarem de recordar, es cura i no es combat, dona via ampla a un repunt de conductes i propostes racistes i xenòfobes.

És evident que els discursos de l’odi no son nous. Des de les cultures angle-europees portem centenars d’anys legitimant unes relacions de poder basades en la supremacia cultural. Una supremacia que, mentre ens permet l’explotació i usurpació de recursos humans i naturals, també ha permès construir i quallar la imatge de «l’altre» com la imatge del subsidiari o l’amenaça. Si aquest procés de discriminació ha estat peça angular durant anys per cultivar una cultura social i econòmica que legitimi una concentració del poder a nivell global, ara que el Covid19 no només comporta baixes civils sinó que provoca i provocarà un enorme crisi econòmica a nivell global, aquest procés de discriminació s’accentua. La cultura de la por, emmascarada sota falsos discursos proteccionistes, aflora tot traduint-se en discursos que assenyalen països, cultures i col·lectius de manera directa com a culpables o com a agents de propagació.

Aquests alè als discursos de l’odi, s’esdevenen tant a nivell institucional com quotidià. Només per posar un exemple, el president d’EUA insistí en reconèixer el Covid19 com ‘el virus xinès’. D’altra banda, al parlament d’Espanya, la ultradreta ha demanat eliminar la sanitat gratuïta a les persones que han migrat i que no tenen o no poden tenir els papers en ordre segons requisits governamentals. Una mesura totalment ineficaç i nociva si la pensem en termes de prevenció sanitària, hàbilment pensada per a convertir a aquests col·lectius en una amenaça real: si no atenem aquestes persones, es convertiran en possibles agents multiplicadors del virus i, llavors, no hi haurà més remei que repatriar-los.

Aquestes veus, a les que hi hem de sumar la tensió pròpia d’un estat de confinament i el goteig informatiu constant sobre el futur incert que, a mode de mantra, recita que «el pitjor està per arribar», troben també el seu ressò en la quotidianitat i els ritmes de convivència d’aquests dies. Col·lectius com els que es dediquen a la venda ambulant i els treballs de temporada (hi dedicarem un escrit ben aviat), i barris de ciutats històricament marginalitzats i gairebé abandonats per l’administració es converteixen en blancs de crítiques i atacs. Com a mostra, la denuncia de la comunitat gitana que viu al barri de «Las Tres Mil Viviendas» de Sevilla, que aquests dies s’han vist assetjats tant a nivell veïnal com per part dels mitjans de comunicació. Ja en un altre moment reflexionarem sobre el paper i responsabilitat social que els mitjans tenen, o haurien de tenir, aquests dies.

El que sí que és cert és que aquest repunt dels discursos de l’odi -quotidians i institucionals- persegueix “cridar a l’ordre” col·lectius socialment injuriats i que resulten incòmodes, i convertir-los en ‘naturalment perillosos’.

Davant aquesta realitat, la tasca que i els reptes que se’ns presenten no són pocs. Tota la feinada i totes les propostes que puguem fer per a desmuntar les rumorologies i les falses informacions, són benvingudes. Avui té més sentit que mai desmuntar les polítiques racialitzadores, xenòfobes, exclusivistes, classistes, homòfobes i masclistes. Imprescindible posar la vida en el centre, i entre tothom esquitxar l’escenari públic d’una narrativa basada en les cures, la sostenibilitat, i que garanteixi els drets universals; que defugi l’heroïcitat pròpia dels discursos de combat, i que aposti per la transformació de les estructures.

Afortunadament, i com sempre, la realitat desautoritza la ficció. Són moltíssimes les xarxes virtuals i veïnals que s’organitzen i afloren aquests dies i pertot arreu per a treballar una cultura de la convivència basada en les cures i l’acompanyament. Que reclamen i donen mostra de la importància que té posar la vida en el centre. Que s’ocupen de treure a la llum diferents realitats a atendre. Que fan crítica constructiva i resolutiva sobre les limitacions del nostre sistema. Veus i accions que, en definitiva, donen cos i forma a la cooperació transformadora.

Descarrega en PDF