Mala pràctica: «Son Gotleu en estado de alarma».

Enllaç a la noticia

Ni tan sols el temps de crisi sanitària global que estam vivint ens sacseja prou per defugir o desprendre-nos dels prejudicis socials que tant estigmatitzen barris marginalitzats de Palma, com Son Gotleu.

Sota el títol de «Son Gotleu en estado de alarma», aquest article vol donar comptes de l’estat d’estranyesa que es viu a ciutat tot descrivint la vida del barri com si es tractés d’un barri de Palma com qualsevol altre, segons versa el leitmotiv de la narració. Això no obstant, des de ben al principi queda clar que aquest no és un objectiu que l’article aconsegueixi. Les referències i els recursos narratius que l’article empra, es refereixen al barri com un indret problemàtic, desorganitzat, poc disciplinat i poc compromès.

La manera en com s’exposa la noticia traeix l’objectiu que vol aconseguir. Només a tres dies després que es decretés de manera oficial l’estat d’alarma a tot l’estat, el relat vol descriure la situació d’una ciutat i una ciutadania que aprèn a acostumar-se a la nova realitat i a les noves restriccions. I sembla que l’article vulgui descriure aquest ‘anar-se acostumant’ com un esforç que tothom assumeix. Fins i tot Son Gotleu que, com molt inoportunament l’article recorda, segons Viquipèdia és un dels barris més perillosos de l’estat. A la llum d’aquesta desafortunada cita a una de les fonts digitals més populars, que no fiable, la intensió del relat queda invalidada. Si Son Gotleu és un dels pitjors indrets, el gest de bona voluntat de la seva veïnada es converteix en un fet impossible o en una heroïcitat? Sigui quina sigui la resposta, sempre anirà acompanyada d’una gràcia no còmplice però sí condescendent.

Així, la idíl·lica pretensió de l’article desapareix per a trobar en Son Gotleu la còmoda i tòpica personificació d’una crítica a una ciutadania que no aprèn ni és responsable amb les normatives de la nova convivència quotidiana. Sempre, des d’una mirada indulgent.

Com si fos un relat costumista, a través de les petites anècdotes de qui participa de la quotidianitat del barri, la narració construeix una crítica a base de supremacisme. Qui narra es refereix i dirigeix a la veïnada pels seus noms de pila. I tot fent xerrameca amb en Jose i Antonio, denuncia la seva xerrameca. Tot criticant la veïnada que no acaba d’acostumar-se a les noves distàncies preventives de qui passeja el ca, denuncia que no les controlin prou. Tot relatant la picaresca de la veïnada i la inexpertesa de qui està comminat a controlar-la, l’article vol extrapolar una crítica a la ciutat davant la poca celeritat amb la que ens adaptem ales noves mobilitats, el confinament i els silencis servint-se de la reputació d’un barri per fer mofa. Un barri que, entre retòrica gratuïta i caricatura, en aquest article s’acaba erigint com el que la Viquipèdia, falsament, afirma: un barri trepa, marginal -que no marginalitza’t-, i no compromès ni amb la seguretat ni el compromís col·lectiu.

Descarrega en PDF

Tota realitat desautoritza la ficció