Fa pocs dies vam escriure sobre el repunt de discursos d’odi que en aquests moments d’excepcionalitat s’estan generant tant des de les esferes institucionals com quotidianes. Repunt dirigit a reforçar els posicionaments geoestratègics de les diferents ‘potencies mundials’, posant en crisi la més que necessària convivència intercultural a nivell global, sinó que també criminalitza col·lectius de persones i comunitats que han migrat amb qui ja convivim.
Malgrat aquest repunt, celebrem que la realitat sempre desautoritza la ficció. La realitat, la que és als carrers i sobre la que sovint es mal-informa, supera els discursos de l’odi que no tenen més fonamentació que un sentiment de superioritat i supremacia cultural. Relats que són ficció, ja que no són conseqüents amb la vida comunitària. I com a mostra, un botó.
Fa pocs dies, a través de les xarxes el Sindicat de Manteros de Barcelona va donar mostra sobrada de què és la convivència i què implica el valor d’allò comunitari. En un audiovisual enregistrat en un taller de confecció, mostren com posen al servei de la comunitat el seu saber -la seva professió de costura- per confeccionar màscares per a qui les necessiti. La lliçó del seu testimoni, no només se cenyeix a l’acte altruista. La vertadera lliçó és el concepte de ciutadania que destil·la. El sentit del deure que, com a ciutadania, els vincula a les persones amb qui conviuen simplement pel fet de tenir sabers i possibilitats mecàniques. L’autèntica lliçó és com articulen i defensen el concepte de ciutadania: no cap a un deure ni «institucional», ni de «dependència», ni «d’agraïment» -tal com des de certs sectors s’exigiria-, sinó que el simplement es viu com a persones que formem part d’una comunitat.
Des del projecte Fòrum hem tingut molta sort, i hem pogut conèixer l’experiència de persones que ens han compartit com va ser la seva experiència de migració. Diem que hem tingut molta sort ja que, a través de les seves històries de vida, tenim l’oportunitat d’aprendre a repensar la vida humana des de paràmetres que, malauradament, sembla que les cultures hegemòniques i occidentalitzades hem oblidat per mor d’un sentit del progrés avaluat en termes de rèdits i acumulació de privilegis. En les seves històries no només coneixem la duresa del seus trajectes. Coneixem tot el que ve després, segons ens han dit, si hi ha sort. Les dificultats que s’esdevenen d’arribar a un lloc on s’ha de començar de nou. Trobar-se amb que, afegit al temps que cal per aprendre a sentir-se còmode amb els codis de comunicació, s’ha de resistir als prejudicis socials i la cultura de la por que permea en les relacions socials. Abaixar les expectatives de futur a cop de realitat. Assumir la soledat i l’absència de xarxa. Enfrontar-se a un sistema burocràtic dur, complicat, laberíntic, molt allunyat de les seves realitats. Apreciar qualsevol experiència laboral com l’únic ham que permetrà la subsistència, i haver de situar en el món dels privilegis la realització professional per més formació que es tingui. L’abocament als marges d’una societat que marginalitza segons un sistema meritocràtic no pensat des de l’experiència sinó des de la competitivitat i l’excel·lència.
Malgrat tot això, la lliçó més important és que totes aquestes persones, en la seva quotidianitat, destinen temps i recursos a la comunitat. Treballen pel bé comú. No només per haver nascut en indrets empobrits. No només per ser persones que han patit violències. No només per que hagin experimentat en primera persona els sistemes de rebuig i discriminació, i pugin dir sense por que vivim en un món injust. Sinó per què la vinculació amb la comunitat forma part de la seva formació de vida i, per tant, objectius de vida. Un retorn de tot l’après i viscut a la comunitat. El convenciment de saber que és la comunitat qui sosté i qui transforma.
En aquests temps que vivim, aquesta lliçó és més valuosa que mai. Som les persones que som vivint en el mateix planeta, en el mateix continent, en el mateix país, en la mateixa regió, en la mateixa ciutat, en el mateix barri, en el mateix redol. Tothom som veïnada. No podem privilegiar l’accés als drets humans segons origen o capital econòmic. Simplement per què no és just i no és coherent.
Mentre escrivim tot això, també ens hem de fer ressò de que la ficció, els discursos de l’odi i els prejudicis culturals històricament adscrits a la nostra manera de fer, resoldre i regular, no aturen. Així ho coneixem a través de la denuncia de que la Xarxa de Cures Antiracista de Barcelona ha tramitat per ser multades “quan es trobaven en una ruta de distribució d’aliments destinats a famílies migrants… Malgrat presentar tota la documentació justificant i mostrar-los les bosses d’aliments». D’altra banda, davant el tancament de fronteres, les polítiques migratòries del nostres país es troben col·lapsades per buits i escletxes burocràtiques que deixen en un estat de vulnerabilitat i criminalització a persones migrades que no han pogut resoldre la regularització de papers.
Sinó repensem els nostres esquemes, si no aprenem un sistema de relacions de confiança, sinó qüestionem la idea de poder unidireccional i vertical a través de la que resolem la vida en comú, no hi haurà espai per la transformació. Necessitem una cooperació transformadora que permeti a tothom, sense excuses, participar d’allò comunitari.
Arrel de tot això, què us sembla la decisió del Govern de Portugal?
0 Comments