Avui dia, en plena pandèmia per coronavirus, ens qüestionem la factibilitat de viure a la ciutat. Si fa uns mesos, les ciutats eren els centres neuràlgics de la vida, treball i oci, aquesta nova situació ens planteja un canvi de paradigma, un canvi en estil de vida i de manera de pensar.
Des de la revolució industrial, les ciutats han estat creixent a ritmes desorbitats arribant a ser, avui dia, lloc de residència de més de la meitat de la població mundial. Aquest creixement tan accelerat, ha causat una ràpida urbanització dels assentaments urbans i una falta de planificació que afecta tant a l’entorn com a les persones que els habiten.
D’una banda, segons xifres de l’organització de nacions unides, les ciutats generen el 70% de les emissions de carboni mundials i el 60% de l’ús dels recursos, ocupant tan sols un 3% de la superfície terrestre, detectant un gran problema de contaminació i explotació de recursos en molt poc espai i que va en augment. Per l’altre, aquest creixement accelerat recau principalment en la mala gestió i urbanització dels barris perifèrics, empobrits i marginalitzats, generant així empobriment social, precarietat, insalubritat i inseguretat. Aquests llocs arriben a convertir-se en espais inapropiats per a la vida i, com a conseqüència, s’emfatitzen les desigualtats i les diferències socials.
Això significa que aquest èxode del camp a la ciutat que, al principi, semblava una millora de qualitat de vida, ha acabat creant un empobriment social que s’ha accentuat exponencialment en una situació extrema com és aquesta crisi en la qual estem immersos.
El que una vegada va estar en auge en un sistema pautat per la globalització, la connexió, la mobilitat i el consumisme, avui trontolla i s’evidencia aquesta necessitat de repensar el model de ciutat i els valors en els quals estàvem vivint fins ara.
En temps Covid19, com es posa de manifest la crisi urbana i de convivència?
Amb el confinament, les injustícies socials s’intensifiquen exponencialment a causa de la qualitat dels habitatges. Milers de famílies viuen en espais reduïts, sense llum solar directa, sense un espai exterior, en llars sense calefacció, a vegades, sense bona ventilació que garanteixi la salubritat i la salut dels integrants de la casa. Com sempre, les perifèries i els barris empobrits són els més desfavorits i, per tant, els més vulnerables front una situació d’aquestes característiques.
L’amuntegament provocat en els pocs espais lliures que existeixen, posa de manifest altres manques: la falta d’espais oberts, verds i de relació amb la natura que hi ha en les nostres urbs; i la desconnexió i baix nivell de demanda que les persones hem generat davant aquesta necessitat per haver-nos acostumat a un oci basat en el consumisme.
Un altre punt que es veu remarcat en aquest període és la disminució dels nivells de contaminació de l’aire i l’acostament d’altres espècies a les ciutats. Es podria dir, que la desintoxicació que ha viscut el planeta en aquests dies de repòs i un no intervencionisme humà massiu ha evidenciat la importància d’una ciutat més sostenible.
La percepció d’aquestes faltes i dèficits a la ciutat i, com a conseqüència, en altres àmbits de la vida, urgeix i ens interpel·la a donar valor a factors com a habitabilitat, salut, la necessitat d’accés pròxim a productes de primera necessitat, la importància de les relacions socials, la convivència, la seguretat i l’accés a l’educació i la cultura.
Tot això porta a un prototip de ciutat que pugui adaptar-se a situacions imprevistes i en el qual totes les persones que hi habiten tinguin les mateixes oportunitats.
Un bon planejament de la ciutat pot incidir directament en molts aspectes de la societat, des de la vessant climàtica i ecològica, fins a la més humana i social. Per això és important incidir en l’Objectiu del Desenvolupament Sostenible de ‘ciutats i comunitats sostenibles’ perquè, en 2030, com proposa la ‘nova agenda urbana de Nacions Unides’ s’hagin aconseguit aplicar models urbans resilients, inclusius, segurs i sostenibles com a motor del desenvolupament, la pau i els drets humans.
Es pretén que aquests nous models de ciutat siguin accessibles a totes les persones, que siguin participatives i autosuficients energèticament per garantir qualitat de vida i confort, fent ús de les tecnologies actuals; que disposin de suficients espais lliures i verds pròxims per a evitar aglomeracions i garantir espais saludables; que permeti l’accés a serveis bàsics per a la vida pròxims a llocs de feina, educació, oci, cultura… Com esmenta Jan Gehl, pensar les ciutats a ‘escala humana’ on la connexió a peu i amb bici sigui prioritària, però sense oblidar la connexió, el transport públic i una mobilitat sostenible que proporcionarà més opcions als ciutadans.
Que edifiqui tenint en compte les bases de la bioconstrucció, que no sols aprofitarà els recursos naturals existents sinó els materials i productes del lloc, generant treball i intercanvi local.
Com van introduir «Cities for all» en el congrés de Durban el 2019, haurien de seguir un model de ciutat intercultural i inclusiva, on en la diversificació comporti un enriquiment per a totes les persones i existeixi un accés equitatiu als serveis i oportunitats per a tota la ciutadania.
Aquest tipus de ciutat, no sols donarà una resposta més eficaç als nous problemes que puguin aparèixer, sinó que resoldrà altres manques ja presents i tindrà una incidència directa en la seguretat i en la vida de qui l’habita.
Per tant, aquests moments de crisis ens serveixen per a que ens replantegem i qüestionem el sistema en que les persones vivim immerses, millorar-lo i avançar. Transformar. Concretament, que posi en crisi els esquemes de vida heretats i ens faci reflexionar sobre un canvi de model que ens ajudi a viure una millor relació amb les persones i amb l’entorn que ens envolta.
Per saber més:
Sustainable cities and communities
Objetivos del Desarrollo Sostenible: 11_Ciudades y comunidades sostenibles
0 Comments