Diu Judith Butler en el seu assaig Marcos de guerra que les persones hem de decidir “quines vides mereixen ser plorades i quines vides no”. Aquesta frase és dura, però al mateix temps, realista ja que avui dia el model econòmic voraç ens porta a això. Els béns de consum -ja siguin materials o serveis- d’una persona del Nord global[1], porten un impacte econòmic i social que ens ha precipitat a l’actual crisi climàtica i social.

És aquest capitalisme el que declara obertament la guerra a la biodiversitat i a les comunitats que porten un estil de vida alternatiu per a continuar la seva lògica explotadora. La finalitat no és una altra que continuar generant efímers moments de satisfacció en un petit percentatge de la població mundial.

La pandèmia ens va posar a pensar… però no prou

Després de la pandèmia, gran part de la ciutadania es va adonar de la importància de tornar a fer les paus amb la naturalesa i el món rural. I en un cert punt, a causa d’aquesta circumstància, es van gestar subvencions a projectes sostenibles que van captar l’atenció del capitalisme… Quina paradoxa que vegem a empreses insígnia d’aquest model buscant ara ser les bandereres de la sostenibilitat!

En aprofundir, veiem que estem transitant per una època de lluita, on tenim el greenwashing[2] d’una banda i comunitats rurals per un altre. Hi ha veus que clamen i que han de ser escoltades. La realitat que tenen per a explicar-nos alguns dels moviments de pobles originaris és que porten dècades enfrontant-se a multinacionals que busquen expropiar les seves terres, moltes vegades amb la complicitat de governs corruptes, empenyent a les persones a l’exili. Tot un sistema que a vegades per la via judicial s’aconsegueix frenar, altres detenir-se i altres, continuar amb la seva finalitat: extreure recursos naturals a baix cost i sense qüestionament de l’impacte mediambiental d’aquests processos.

És una lluita entre David i Goliat, on el petit va aconseguir generar xarxes de suport i de defensa tant a nivell regional com de cooperació sud- sud. Perquè els recursos que aquests pobles defensen incideixen en la seva cultura, en la seva economia i en el seu benestar directament, però també en els nostres. Són milions d’hectàrees de selves, quilòmetres de rius. És biodiversitat que, si no es protegeix, s’extingeix del món. Per sempre.

El que hi ha darrere de la vida moderna

A més de recursos naturals, amb l’avanç tecnològic i la manera de vida actual, es necessiten enormes quantitats d’energia. Per a evitar pèrdues en el seu transport, la lògica indica que s’instal·lin el més pròximes a les fonts de consum. Però en les grans ciutats no hi ha espai per a una central hidràulica, o un parell de turbines eòliques perquè si es pot construir, millor que siguin edificis i que l’energia arribi d’una altra part! I en seguir aquesta altra lògica, ens topem amb valls inundades per a generar energia hidràulica. En els seus anys de construcció, l’impacte ambiental i social diguem que no va ser tingut en compte. Avui dia, amb una crisi ambiental cada vegada més present en el conscient col·lectiu i una legislació més sensible a l’impacte ambiental d’aquesta mena d’obres, les grans centrals hidràuliques són gairebé impensades. No obstant això, per a satisfer la demanda de manera “sostenible” i “zero emissions ”[3], les empreses s’han bolcat a la construcció de parcs fotovoltaics i eòlics. I és així com ens trobem de nou a David contra Goliat, però en altres territoris.

Al Nord global, es troben diferents comunitats que, igual que els pobles originaris, s’estan posant dempeus per a dir basta a aquesta situació. Per exemple, a l’Espanya buidada. Allí existeix gent que es té l’una a l’altra, que són veïnes de tota la vida o pel contrari, ho són des de fa alguns anys, que van decidir tirar arrels allí on molts van abandonar les seves. Persones que busquen una alternativa econòmica respectuosa amb l’entorn i recuperar els treballs artesans dels nostres avis. Que estimen i cuiden el seu trosset de terra i saben l’important que és per a la resta dels éssers vius. És en aquesta mateixa Espanya buidada on els prats s’estan omplint de panells solars i les muntanyes, de turbines eòliques.

La voracitat del Goliat capitalista es disfressa d’ecològic i sostenible per a adquirir aquestes terres a un cost bastant més inferior que en les urbs. Allí és on als fins pràctics s’està edificant pràcticament sense restriccions. I si no, desplega les seves habilitats per a trobar llocs en la legislació que li permetin aconseguir el que vol. Perquè enfront de la crisi climàtica i global, aquest gegant ofereix opcions que necessiten minerals, mitjans de transport i energia per a crear infraestructura que permeti caminar cap a la sostenibilitat.

Agrupar-se és resistir

El capitalisme ens declara la guerra oberta a tots, perquè necessita de la nostra individualitat per a sostenir-se. Va néixer per a crear miratges que associem a felicitat. Fagocita territoris per a donar-nos comoditat. No ens vol veure formant comunitats, que frenem la seva ambició, que exigim que la vida de cap ser val menys que qualsevol projecte que disfressi la crisi climàtica per a evitar el decreixement. Vol que triem quines vides mereixen ser plorades: si les nostres, que som les seves joguines consumidores o les d’ells, que amb la seva xarxa sostenen la vida. Per això, avui dia és més necessari que mai teixir xarxes entre comunitats o participar activament en moviments ciutadans per a fer front a un sistema que mai mirarà pel bé comú. Perquè el món és un i les lluites, són de totes.

Autoria: Gisele Farina

---

[1] Nord global: Nord global és un terme utilitzat en estudis postcolonials, transnacionals i altermundistas que pot referir-se tant al primer món com al conjunt de països desenvolupats. En general, es caracteritza per reunir països rics econòmicament, que tenen accés a tecnologies avançades, amb sistemes polítics estables i una alta esperança de vida. (Wikipedia 2023).

[2] Greenwashing: és el nom amb el qual es coneix a l’estratègia publicitària utilitzada per determinades companyies per a presentar-se, a elles i als seus productes, com a entitats respectuoses amb el medi ambient, sense ser-ho. (Fundéu 2020).

[3] No podem parlar de zero emissions quan s’ha d’invertir energia, generalment fòssil, en l’extracció de minerals, producció, logística i instal·lació de panells solars i turbines eòliques.