#Covid19 ha posat en alerta a tot el món global. Alenats per la cultura de la por, el proteccionisme i l’emergència, l’hegemonia occidental ha pres mesures extraordinàries i decretat estats d’emergència sense precedents per evitar que el virus no es propagui i ocasioni els menors efectes possibles.
Moltes son les mesures que s’han activitat i desplegat, sabent que en molts casos són insuficients; i moltes són les prediccions catastròfiques tan a nivell social com econòmic que s’endevinen fins i tot en el cas que aquesta crisi sanitària es resolgui el més aviat i de la manera més eficient possible. En aquest marc de crisi que es resol mitjançant discursos militaritzats, com si estiguéssim fent front a un combat i no a una cura, també s’han accentuat les polítiques fronteres. En concret, i en el marc europeu, l’enduriment de les polítiques migratòries i la reactivació de les polítiques frontereres que tan afecten els mal anomenats camps de refugiats.
En els camps de refugiats, les condicions de confinament, no abastiment sanitari, insalubritat i desnutrició; al sentiment d’aïllament i desprotecció, a l’estrès pos-traumàtic i l’empremta psicològica que afecta fins i tot als nins i nines que hi conviuen, cal sumar-hi el brot reaccionari i l’auge de les polítiques i conductes d’ultradreta que desperten un sentiment d’odi cap a qui són considerats amenaça, tot culpabilitzant, criminalitzant i vulnerant els drets d’aquelles persones que fugen d’una situació d’empobriment i violències sistèmiques. I no només als que hi viuen, sinó també a qui treballa amb i per aquestes persones.
Així ho explica Diego Menjíbar, responsable del projecte From Inside, que manté un contacte permanent amb responsables del camp de Moira (Lesbos), un dels més durs i més nombrosos de Grècia on ell hi va desplegar un programa educatiu per a joves.
A la seva veu, podem sumar-hi les alertes de diferents organitzacions com Oxfam Intermón i el Consell Grec per als Refugiats (GCR). Des d’aquestes veus, són insistents els reclams que adverteixen que l’estat en que es troben aquesta camps no només suposen una violació dels Drets Humans, sinó que «también abre(n) la posibilidad de una devastadora crisis de salud si el Covid-19 llega a estos campamentos, por lo que reclaman que se proceda a su evacuación de inmediato».
Des d’aquí, ens preguntem: qui atendrà a aquestes veus? Quines mesures preventives s’estan prenent? Qui atén o atendrà els efectes del Covid19 sobre aquestes persones? Juguem, encara, a que ‘els primers són els de casa’, o ens prendrem seriosament la nostra responsabilitat al deure que se’ns exigeix davant qualsevol persona que s’acull al Dret d’Asil emparat Declaració Universal dels Drets Humans i desenvolupat en la Convenció de Ginebra de 1951 i el seu Protocol de Nova York de 1967?
Sembla que, de moment, aquestes preguntes no tenen una clara solució. Més encara, ens temem que encara no s’han formulat. Sí sabem, tal com ens comenta Diego Menjíbar, que és des de diferents organismes i residents de Lesbos es realitzen algunes accions que contribueixen a pal·liar les terribles conseqüències del que s’aveïna. Com la creació de Moira Corona Action Team que té la voluntat de difondre els necessaris protocols sanitaris a seguir. Acte, segurament, insuficient. Però valent per assumir la responsabilitat humana a la que ens devem, especialment en aquests dies.
I aquí és on totes ens sumem. Almenys, per obrir canals informatius que, mica en mica, i entre escletxa i escletxa, ens facin obrir els ulls.
0 Comments